Un habitual de la comissaria (CAT)

un-habitual-de-la-comissariaUn habitual de la comissaria. Dominique Manotti. Crims.cat.

Dominique Manotti, nascuda el 1942, ha estat professora d’Història Econòmica Contemporània i militant sindical. El 1995 publica la seva primera novel·la, Sombre sentier, sobre els papers, i més tard A nous chevaux, sobre el blanqueig de diners, i Nos fantastiques années fric, que parla del tràfic d’armes (adaptat al cinema amb el títol Une affaire d’État). El 2008 rep el CWA Duncan Lawrie International Dagger per Lorraine Connection, i el 2011, L’honorable societé, escrit amb DOA, guanya el Grand Prix de la literatura policíaca.Manotti, una escriptora compromesa, parla de la nostra societat a través d’un prisma econòmic, social i polític.

Sinopsi:

L’estiu de 2005 a Panteuil, als afores de París, hi ha feina per resoldre. L’ambiciosa comissària de Le Muir ha decidit aplicar la “nova política de seguretat” preconitzaa pel ministre de l’Interior. Davant d’aquesta situació, la bòfia se les arregla com pot amb la realitat de les barriades i els traficants de poca volada. Uns joves policies acabats d’arribar, juntament amb els veterans de la Brigada Anticriminal del torn de nit, hauran de fer front a la violència i a la por. Només calen un incendi en un inmoble ocupat per a immigrants sense papers, una relliscada policial o el robatori d’uns quants cotxes, perquè Panteuil cremi…Tensió, violència, procediment policial i estratègies polítiques concentren una trama moderna i d’alt voltatge.

Ressenya:

Vaig descobrir a la Dominique Manotti en una taula d’escriptors i editors d’aquelles on val més callar i tenir l’orella ben parada per no perdre’s res. I efectivament, en un moment donat va saltar el nom d’una escriptora la qual jo no coneixia però de la que en parlaven molt re-bé. Una vegada llegit Un habitual de la comissaria no puc més que sentir-me orgullosa de tenir l’oïda fina perquè no hagués volgut mai perdrem una escriptora que parla de corrupció policial, barris marginals o estratègies de poder de manera molt sòlida i, com no, també sòrdida.

Any 2005, França. El Ministre d’Interior està preparant la seva propera candidatura a les eleccions i en un suburbi al nord de París anomenat Panteuil (fictici), la comissària Le Muir vol aplicar les consignes que no són altres que tolerància zero i posar en marxa, alhora, els interessos que té l’extrema dreta sobre el barri.

A la comissaria central de Panteuil, els policies veterans, en la seva majoria força corruptes, tractaran als polis novells com si fossin nens de parvulari i també, en alguns casos, de forma infame.

Aquest és un relat fred i concís -que encara que es desenvolupa com ficció, ens fa venir el cap els conflictes que van succeir el mateix any a Saint-Denis-, que es troba plegat de diàlegs amb una ambientació força acurada. El to de l’autora, narrant els fets, ens parlarà de manera freda i gairebé distant, molt concorde amb l’estat terrible que descriu. (Sembla que l’autora va estudiar molt de temps casos de corrupció policial i males pràctiques).  Terrible, no em ve al cap altra paraula, la descripció de la comissaria central on els errors s’acumulen un darrere d’un altre, o aterridores situacions al carrer que si a primera vista no semblen perilloses, acaben prenent tints esperpèntics.

Si la novel·la negra, encara que ficció, ha de reflectir la realitat de l’entorn que se’ns descriu, llegir Un habitual de la comissaria fa posar un nus a la gola que no es desfarà fins passats uns quants dies després de la seva lectura. Una descripció d’uns fets que, a més de durs i brutals, estan basats en casos reals a França i que, encara que ambientats en un suburbi fictici, deixen un mal cos difícil d’assumir.

Aquesta no és la novel·la de clixés clàssics de corrupció policial. Té un regust i un sabor a realitat cruel -de la que existeix de debò-, de la qual un només voldríem tenir notícies des del sofà i el televisor de casa, i tenir-la com més lluny millor. Però, com la vida, un no pot ficar el cap sota l’ala encara que després de llegir a la Dominique Manotti i el seu suburbi de Panteuil, entren moltes ganes. Recomanable? Depèn de si t’agrada la novel·la negra-romàntica que has llegit fins ara, o la novel·la negra de debò, com aquesta.

Share on Facebook2Share on Google+3Pin on Pinterest1Email this to someone

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *